Persones amb discapacitat física o psíquica recorren a una associació per contactar amb assistents íntims
La por, la soledat, els tabús i la timidesa es converteixen en barreres gairebé infranquejables per entaular relacions
Li deien que no tindria parella i li feien veure que la seva vida seria un camí que recorreria en solitari. A poc a poc li van minar la moral i l’autoestima. La seva timidesa tampoc l’ajudava. Antonio C. té 42 anys i en fa vuit que està en cadira de rodes a causa d’una malaltia degenerativa que li van diagnosticar en plena infància. Als 18 va tenir la seva primera experiència sexual, amb una prostituta. Va acabar als seus braços perquè «tenia un gran desig sexual i no tenia amb qui compartir-lo», evoca. Malgrat tot, l’Antonio segueix volent tenir una parella estable. ¿Per què? «Per tenir algú en qui abocar la tendresa. Segur que la vida és més agradable».
Una amalgama formada per por, soledat, timidesa i tabús es converteix en una barrera gairebé infranquejable perquè les persones amb discapacitat física o psíquica tinguin relacions afectives fluides. És, per a molts, un somni inabastable. «Tenen la sexualitat que decideix el seu entorn familiar, sobretot els discapacitats psíquics», sentencia Gemma Deulofeu, psicòloga i sexòloga. La família els sol apartar del sexe com si la discapacitat fos enemiga de desitjos i afectes.
La sexualitat no sol formar part de les converses familiars, tampoc a casa de l’Antonio. Encara que hi ha magnífiques excepcions. Generalment quan descobreixen que els seus fills intercanvien petons i abraçades «els entra una por terrible pel que pugui passar, sobretot pels embarassos, i la sexualitat no només és sexe, és una manera d’expressar-se i de sentir», explica la sexòloga. Hi ha hagut pares de discapacitats psíquics que «fins i tot han demanat que els seus fills no tinguin contacte físic amb els companys de treball. Els pares decideixen els afectes», matisa Deulofeu. Però el pitjor de tot sorgeix en les relacions entre persones del mateix sexe, llavors les famílies diuen que «és que no saben el que fan».
ACOMPANYAMENT ÍNTIM
En una època en què l’Antonio havia perdut les amistats i la soledat s’apoderava de la seva vida va saber que existia l’associació Tandem Team, que posa en contacte discapacitats i «acompanyants eròtics o íntims», nom pel qual se’ls coneix, un model que es pot fer extensible a la gent gran. L’any passat més de 150 persones van recórrer a l’entitat sense ànim de lucre, que dulcifica unes trobades per a les quals abans només existia l’alternativa de la prostitució. Aquestes iniciatives són una realitat a Europa; a Suïssa estan subvencionades.
Tandem Team té una base de dades amb les ofertes i les demandes i posa en contacte les dues parts en un trobada que denominen «entrevista d’expectatives per veure si hi ha feeling», resumeix Maria Clemente, gerent de l’associació. I aquí acaba la seva funció d’assessorament i acompanyament. La parella arriba a un acord privat. «Pacten què fer i com fer-ho, i també els límits corporals», aclareix Francesc Granja, president de l’associació. Si hi ha intercanvi econòmic, que no sempre és així, queda en l’àmbit privat. Els assistents acostumen a ser gent relacionada «amb les filosofies orientals, el tantra i els massatges eròtics», afegeix Clemente. Les prostitutes que s’han acostat a l’associació per col·laborar-hi no han funcionat «perquè fa falta que tinguin sensibilitat, empatia i entendre la sexualitat des d’un punt de vista no genital», conclou la gerent de l’entitat.
Publicat 8 juliol 2016
